Per una foto

BRGFTGPLRGCBR

2012-01-07T19:15:00.006+01:00

A la biblioteca del Campus Nord són tan catxondos que fan metaenquestes on tenen en compte directament els usuaris troll (o masoquistes) .

Ep, a mi m'interessen els horaris de la biblioteca (com pot ser que en ple període d'exàmens finals obri de 10h a 20h?).
Què passa? No fa prou gràcia per incloure-ho a l'enquesta? Doncs mira que les notícies del Campus Nord...

El termo espatllat.

2011-12-17T21:59:00.007+01:00

El Delicatessen d'iCat FM, dedicat al Versions Halògenes (disc de versions d'Antònia Font). La primera escoltada no em convenç del tot.

Enllaç, que no sé si funciona.

Rectifico. Espectacular:

D'atropellaments i semàfors, per separat.

2011-10-09T22:58:00.007+02:00

Quan el dia t'atropella amb un ritme escàs, quan les hores guanyades acaben pesant, entre mirades enrere que et deixen sol al present, quan aquest present sembla inassumible amb el ritme encomanat del dia que, com qui no vol la cosa, ha anat avançant. Quan després de tot això el semàfor torna a ser verd, ja no hi ha cap dubte que és veritat que les coses sempre acaben bé. Quan el semàfor és verd, els cotxes han d'arrancar.

Qüestió de dignitat

2011-02-17T19:23:00.005+01:00

De l'Ara absolutament moll per la pluja que he comprat avui per llegir al tren en vull destacar un brillant article de Joan Ramon Resina. El publico aquí perquè està disponible només per a usuaris registrats. Es titula "Raül Agné i l'iberisme" i (tatxan!) parla de la polèmica sorgida arran de la roda de premsa de l'entrenador del Girona, que no es va deixar trepitjar per uns (seré suau) maleducats. Brillant.

La polèmica sobre la negativa de Raül Agné a sotmetre's a una roda de premsa irrespectuosa no és notícia per l'actitud dels periodistes sinó per la raresa del gest de l'entrenador del Girona. Situacions com aquesta són normals dins la perversa normalitat espanyola, però acostumen a resoldre's amb l'acatament de l'interpel·lat. De vegades es negocien fent-se perdonar unes paraules en català al preu de traduir-les immediatament, o senzillament canviant de registre. Així s'exhibeix la llengua pròpia com una concessió a la sentimentalitat mentre s'acata la prescripció d'un bilingüisme unidireccional que redueix el català a la trista condició de símbol. Sovint això es fa de manera tan natural com acomplexada, i la mateixa freqüència del ritual n'amaga el mecanisme psicològic. L'agilitat amb què molts catalans arraconen l'idioma amb l'espontaneïtat d'un reflex condicionat els sembla un motiu d'orgull. I a fe de Deu que no els falten elogis per la pirueta ben executada.
"Hay que ver, lo bien que hablan el castellano ustedes los catalanes".
Ja deia Josep Pla, responent a un d'aquests afalacs de la pirueta -l'afalagador en deia "la peripecia del bilingüismo" - que el bilingüisme no és cap peripècia, sinó una tragèdia per als catalans.
Ara, la volubilitat amb què certes persones avui menystenen l'idioma i demà guanyen el premi Ramon Llull no deixa de ser anormal des de qualsevol punt de vista mitjanament consistent (anava a dir racional , però potser en faria un gra massa). I no és que la asimetria d'unes relacions de poder plasmades en uns usos lingüístics impliqui necessàriament que els espanyols no hagin de practicar mai el bilingüisme que amb tanta convicció reivindiquen al domini lingüístic dels altres -des de Catalunya fins a Califòrnia-, sinó que la asimetria la manifesten cruament en el fet d'exigir el bilingüisme coactiu exclusivament als catalans. Si Agné hagués estat anglès, italià, o portuguès, ningú li hauria discutit el dret a parlar en el seu idioma. Però el moll de la qüestió rau precisament en la bàrbara exigència que una persona renunciï a un dret al qual no pot renunciar sense perdre també la seva dignitat, i en fer-ho únicament i exclusivament per deixar ben clar que, a l'Estat espanyol, no hi ha drets naturals i que en tot cas els drets estatutaris no ho són.
L'origen d'aquesta situació no fou el franquisme sinó el paper que va jugar la Inquisició al servei de la corona castellana. Quan el tribunal del Sant Ofici es va dissoldre el 1834, feia tres segles i mig que els espanyols s'adaptaven a una uniformitat que no tenia cap altra funció que implantar l'obediència més absoluta. En perseguir fins al darrer vestigi d'una divergència sempre potencialment perillosa, i en generalitzar la sospita als aspectes més superficials de la vida quotidiana, la Inquisició va crear una societat d'adeptes fanatitzats per la por i units per l'odi visceral a tot allò que posava en qüestió l'excelsitud de la manera de ser espanyola. Si l'Estat liberal del segle XIX prescindí de la Inquisició fou perquè va secularitzar i posar al dia les seves tasques unificadores, traslladant l'absolutisme de la fe catòlica a l'absolutisme de l'estat nacional centralitzat. I en realitat així estem encara, puix que les concessions a la diversitat fetes pels amos de l'Estat quan els calia girar full del franquisme les feren a contracor, amb gasiveria i amb la intenció de desdir-se'n quan l'Estat renacionalitzat i ultracentralitzat recuperés legitimat, o sigui, un cop soterrada la memòria que ara en diuen històrica però que en realitat és biogràfica i biològica, part de la vida i de la biologia de molta gent que encara sap que l'ahir i l'avui no sols estan entortolligats sinó que, com els fills respecte dels pares, cada cop s'assemblen més.
Mentre que periodistes aragonesos rebutgen reconèixer el català de la Franja i des de la seva ínfima humanitat neguen una realitat cultural perquè la consideren intolerable, un aragonès de nació catalana dóna una lliçó de dignitat a milions de catalans del Principat -i de les Balears i del País Valencià- i per aquest fet provoca les ires de mig Espanya, els fills de la qual mai accedirien a canviar d'idioma davant els mitjans d'una altra nació ibèrica. Ni cal tampoc, perquè al capdavall no és admissible, entre parlants de llengües romàniques tan properes, l'argument de la incomprensió. Mentre Agné era comminat per la Inquisició mediàtica a renunciar a l'heretgia del seu particularisme, a la Universitat de Stanford se celebrava una festa de la diversitat ibèrica, i un professor valencià, l'Antoni Martí Monterde, s'adreçava en català a un públic de diversos orígens lingüístics sense que ningú s'esquincés cap vestit i, encara més, sense que ningú manifestés cap necessitat que el conferenciant canviés de llengua, ni tan sols quan aquest, amb una delicadesa potser innecessària, va oferir fins a dos cops canviar d'idioma.

Les Nike Mercurial no me les embatumi, gràcies.

2011-02-09T20:46:00.011+01:00

Després de dir-li "¿Y tu quién eres?" a Pedro Rodríguez, Cristiano Ronaldo es torna a omplir de glòria i es mofa de Walter Pandiani demanant-li quin és el seu sou. Hi ha moltes persones menys mediàtiques que el de Madeira, així com institucions, partits polítics o empreses que s'ho mereixerien fins i tot més que ell. Però jo, malgrat no haver sigut mai al Roberto Huembes, em moro perquè algun dia es trobi amb la venedora de llimones, amb son germà l'enllustrador o amb qualsevol del nens que han suat sang cada dia perquè ell pugui lluir botes noves quan vulgui (i cobrant només per portar-les molt més que el que li deuen pagar al "pobre" Pandiani). I li dedico modestament aquest tros de cançó, ara que els Brams han tornat a Managua.

Marcant estil

2010-10-31T17:01:00.008+01:00

A marca.com hi apareixen dues notícies consecutives acabades ¡¡¡Amb una dada rellevant entre 3 símbols d'exclamació!!!

Què ha passat aquí? Eduardo Inda vol imposar un llibre d'estil inflexible a totes les notícies? Gerardo Riquelme no sap fer titulars, l'ha copiat, i per mala sort ha aparegut just a sota de l'anterior? Casualment dos redactors diferents, de seccions diferents i en hores diferents han recorregut a la mateixa solució fàcil? A marca.com fan les notícies amb plantilles? Gerardo Riquelme és un pseudònim dels redactors de bàsquet? Gerardo Riquelme és un robot? ~~Marca és una merda?~~ Sóc molt pesat, però el periodisme esportiu ja no és el que era. Igual que Tiger Woods. Bé, almenys Woods va arribar a ser alguna cosa.

Celebrities: Carles Móra

2010-08-20T20:42:00.002+02:00

O l’alcalde de les consultes. Ell va ser qui va promoure la primera consulta de sobirania a Catalunya, la d’Arenys de Munt. Arribat al govern municipal amb Arenys de Munt 2000, Móra s’ha fet un lloc en l’independentisme mediàtic. Li ha servit, per exemple, per a assistir a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada i fer-nos, en deu minuts, aquesta classe magistral:

Tornem a tenir l'estiu aquí!

2010-08-20T20:30:00.001+02:00

Resultats de l'enquesta

50% Ja vaig calent/a.
37% Sóc sudafricà/na i tinc fred (i una vuvuzela).
25% M'emborratxaré 5 de cada 4 dies.
25% Me'l passaré estudiant, tinc recus.
12% L'estiu és per a treballar i fer calers!

Comença el Mundial

2010-06-25T19:15:00.006+02:00

Comença ara per a mi el Mundial, després de dues setmanes molt ocupades d'estudi intensiu. I comença ara per a molta altra gent perquè la lligueta els sembla avorrida. I no és que no ho sigui, però ens ha deixat sorpreses significatives com les esperpèntiques eliminacions d'Itàlia i França, finalistes el 2006. Això demostra que en competicions d'aquest estil és determinant el bon ambient entre els seleccionats i també amb el cos tècnic. Per això a Anglaterra li ha anat d'un pèl i el Camerun ha perdut els tres partits que ha jugat. A l'espera del que passi d'aquí a poques hores entre Espanya i Xile, l'equip de Del Bosque pot ser, malgrat la primera ensopegada, un dels més competitius de cara a la fase final. Només hi sumaria Holanda i Argentina, sense descartar del tot, però, la "canarinha" de Dunga (entre cometes perquè costa reconèixer-la veient-la jugar) i la sempre potent Alemanya. I ja quedarien Uruguay, Mèxic i el Japó (gran partit ahir davant Dinamarca) com a possibles sorpreses. Tot això dit des d'una notable ignorància, al no haver pogut veure més de quatre partits des que tot va començar avui fa quinze dies. Comença l'espectacle. I a veure si Xile ens dóna una sorpresa.

La línia C3 de rodalies, tallada a partir de St. Andreu. Altrenatives?

2010-06-21T19:36:00.002+02:00

Resultats de l'enquesta:

35% Me'n vaig a insultar revisors.
25% El Segalés.
20% Caminant des de St. Andreu.
15% Me'n vaig a fer pintades. Puta RENFE.
10% Jo faig autostop.
10% Per Sants via St. Vicenç de Calders.
10% Caminant des de Tona.
05% Em quedo a casa.

Damm Lemon : 2

2010-06-20T21:46:00.003+02:00

Al senyor Damm de petit no li feien simplificar les fraccions. Tot sigui pel màrqueting: 6-4 fa més goig que 3-2. Però els asseguro que 15-11 encara en fa més, tot i portar menys cervesa. Compte que no em fitxin.

Les equacions de Maxwell #19

2010-04-12T19:34:00.004+02:00

Un estudi d'una prestigiosa universitat americana ha desvetllat l'aplicació de les equacions de Maxwell al món del futbol:

1a equació de Maxwell o de "la incompatibilitat gairebé absoluta":

Partits jugats per Maxwell = Nombre total de partits - Partits jugats per Abidal +1

2a equació de Maxwell o de "bé, agafeu-ho en pinces però no està tan mal trobat":

Màxim de partits que Maxwell juga bé = Max(well)

3a equació de Maxwell o de "la proporcionalitat directa i irrefutable"

Gols marcats per Maxwell = A · Gols marcats per Abidal,
on A és un nombre qualsevol.

A la foto, Maxwell Scherrer Cabelino Andrade, científic brasiler, practicant la regla de la mà dreta.

Nata i maduixes

2010-04-01T13:48:00.002+02:00

Cost de la història: 1'80 €

Comença a fer calor, oi?

2010-04-01T13:45:00.002+02:00

Resultats de l'enquesta

52% A l'hora que em llevo, no, desgraciat.
41% I una merda.
29% No paro de suar.
05% No. Em pots deixar l'anorac?
05% Sí, que bé!
05% Em poso el banyador i vinc.

Tancant portes, cerrando puertas, closing doors.

2010-03-20T16:28:00.004+01:00

Oi que quan anem en ascensor no ens enfilem per les parets? No puc entendre, doncs, per què s'han de formar cues absurdes al capdavall d'unes escales mecàniques per deixar una fila buida per qui vulgui comprovar la sensació de velocitat de combinar les pròpies escales amb la força motriu de les seves cames. D'acord que unes escales són força més ergonòmiques que un ascensor a l'hora d'enfilar-s'hi, però quan agafem l'ascensor sabem que trigarem més que anant a peu i malgrat això no empentem a la gent. S'està confonent la finalitat de tan subtil avenç tecnològic, i és que les escales hi són per a reduir esforços i no pas per a estalviar-nos temps. Des d'aquí voldria reivindicar la col·locació de cinturons de seguretat a cada graó: ens estalviaríem entrades estúpides com aquestes als blogs i seria un espectacle cada vegada que algú arribes al final sense haver pensat a descordar-se'l.

Feliç dos mil deu!

2010-03-06T13:26:00.002+01:00

Resultats de l'enquesta.

47% T'encularé amb el peu.
35% Molts diners em deveu.
29% La veritat és que mai m'havia preguntat això, eh?
23% Río 2016.
05% Feliç any dos mil durs.

Celebrities: David Barrufet

2010-02-11T13:48:00.004+01:00

Recordo quan tenia vuit o nou anys, que els dissabtes a la tarda pel 33 sempre feien un partit d'handbol, habitualment del Barça. Noms com Enric Massip, Andreii Xepkin, Xavi O'Callaghan, Demetrio Lozano o l'espavilat de l'Iñaki Urdangarín m'acompanyaven en la migdiada al sofà. D'aquests noms, només David Barrufet ha resistit fins ara al primer equip blaugrana. Si fa no fa com Xavi Hernández, que va debutar amb Van Gaal el 1998. Amb una notable diferència, però: Barrufet ja portava deu anys al Barça.

Setanta-set títols en vint-i-tres anys en l'elit exemplifiquen la impressionant carrera esportiva del Barru. Fa quatre dies va anunciar la seva retirada. Per la porta gran, sense voler afectar la marxa de l'equip i evitant rumors a finals de temporada. Va ser el millor porter del món, l'ànima del Dream Team de l'handbol, el millor company per a porters com Thomas Svensson o Kasper Hvidt i abandonarà l'esport per seguir vinculat al Barça en l'àrea jurídica. Ningú l'oblidarà. Ni a ell, ni als seus pantalons grocs.

Mind the gap

2010-01-31T23:01:00.005+01:00

Diari de viatge a Londres:

24/01/10 - 21.53 - Presumiblement sobrevolant França
- En Marc va perdre jugant al rellotge ell sol. Dues vegades.

Estudi sociològic:

Els anglesos no saben que es poden fer semàfors per a vianants que permetin travessar tot el carrer i no només fins la meitat.

Els anglesos tampoc saben que el cos humà pot resistir la ingesta de més d'un àpat calent al dia.

Els anglesos han oblidat que existeixen una mena d'aparells en forma de cilindre (o no) anomenats papereres (o no) que permeten dipositar-hi brossa mentre hom camina tranquil·lament (o no) pel carrer.

Els anglesos ens han demostrat que existeix un tipus d'actitud cívica per part dels ciutadans i ciutadanes que permet mantenir els carrers nets malgrat no hi hagi papereres.

A Londres hi fa fred.

A Londres no hi fa tan fred com diuen.

L'anglès no és tan complicat.

L'anglès és més complicat del que sembla.

Els anglesos són tristos de naixement i poc comunicatius.

Estudi estadístic:

A Londres hi ha trenta-cinc McDonald's per metre quadrat, vint-i-tres Burguer Kings i dotze Subways.

A Londres hi ha entre quatre (a primera vista) i cent vint-i-tres (després d'uns dies) línes de metro. A més, les combinacions de colors entre línies i vagons són definitivament infinites.

A Londres mitja pinta val menys de la meitat d'una pinta sencera.

A Londres van amb milles però parlen sempre de quilòmetres.

A Londres fan servir hores, minuts i segons, però no tenen gaire clar com funciona tot plegat.

Podrien sortir a l'APM?:

El ciclista que va escopir al cotxe del costat.

El negre de Miami que roncava com setanta motos engegant-se alhora.

En Jordi i la tanca que el va agredir.

Balanç d'hivern

2010-01-30T13:58:00.005+01:00

A poques hores de l'inici de la primera jornada de la segona volta, el Barça es troba en una situació immillorable a la lliga. Cinc punts d'avantatge suposen un coixí força important, sobretot si Barça i Madrid continuen al nivell que han mostrat fins ara: els blaugrana només han deixat escapar vuit punts dels cinquanta-set possibles i els madridistes, després d'haver fet una espectacular segona volta la temporada passada, tampoc han afluixat. Cal no oblidar, també, que al Barça li queden visites complicades fora de casa, com a Sevilla, a Mallorca, al Calderón o al mateix Bernabéu.

L'Stuttgart, el proper rival a la Champions, no sembla un rival gaire complicat. Onzè a la Bundesliga, no està demostrant, ni de bon tros, el potencial de l'any passat. Un cop superat aquest escull, arribarà la Champions de debò. Només els enfrontaments Inter-Chelsea i Milan-Manchester impediran, a priori, que algun dels grans falti a la cita dels quarts de final. El nou calendari fa que haguem d'esperar un mes per a poder veure el retorn del Barça a Europa. Un mes que, sense Copa del Rei, es farà, de ben segur, més llarg del que estem acostumats. I encara més veient el Bernabéu a l'horitzó.

I tot això, per què? Doncs per posar de manifest que Guardiola, amb l'únic contratemps de l'eliminació a la Copa, ha tornat a situar l'equip a les portes de tot. Ens espera un final de temporada a l'alçada de l'anterior. Veurem si els títols acaben arribant o no. Recordem que l'any passat, si no hagués estat per detalls com l'Iniestazo (ara en diuen així) o el Pinto de inflexión, ens hauríem quedat només amb la lliga. Per això, tenir la possibilitat de gairebé repetir, té més mèrit del que sembla. Ara tot depèn d'aquests detalls. Per sort, però, amb jugadors com Messi, Ibra, Xavi, el mateix Iniesta i tants altres, aquests detalls sempre acostumaran a anar en favor del Barça. Vaig a buscar les crispetes.

Afegir a "conydecarrera.rar"

2010-01-29T15:55:00.002+01:00

Quatrimestre de tardor 09/10.
WinRAR, ajuda'm.

No m'agrada

2010-01-03T16:36:00.001+01:00

Macaco

Ets amic dels revisors de la Renfe?

2010-01-03T16:31:00.002+01:00

Resultats de l'enquesta

50% Només quan no passen.
37% No, i els agrdeixo.
12% No, són uns antipàtics.
12% No, i m'hi discuteixo.
12% Sí, sóc l'advocat del diable.
12% No ho sé, quan venen faig veure que dormo.
0% Sí, fan la seva feina.

Això no és culpa del pla Bolonya

2009-11-25T14:08:00.005+01:00

No voldria ser pas tan agosarat de demanar que els professors s'expliquin bé. Déu me'n guard. És una cosa totalment impensable. Només volia atrevir-me a demanar, ni que sigui amb la boca petita i amb l'ala a punt per amagar-hi el cap a sota, que una persona que es passa una gran part de la seva jornada laboral escrivint en una pissarra, sàpiga escriure en una pissarra. No, no, no parlo d'obligar els professors a assistir a classes de caligrafia, només m'agradaria poder diferenciar un "9" d'una "g" i poder estar segur que una rodoneta amb un segment que la talla ortogonalment en la seva direcció sud-est és una "Q" i no pas cap lletra nova pendent encara de ser coneguda.

Ets amic dels pixapins?

2009-11-14T14:37:00.002+01:00

Resultats de l'enquesta

71% e) Mahoma era pixapí.
14% d) Sóc da Barsalona.
14% c) La a) i la b) són inseparables
0% b) Sí, tinc una casa de turisme rural.
0% a) Sí, és clar.

Tocamientos, sacramentos, felaciones, juramentos.

2009-10-24T16:32:00.003+02:00

Si escoltar SKA-P és cutre, anar a un concert seu ~~ho és encara més~~ és una passada, una d'aquelles coses que s'han de fer almenys una vegada a la vida.

Perquè la vida pot -o no- ser meravellosa

2009-10-17T15:06:00.005+02:00

Ha mort Andrés Montes. Un dels genis entre el cada cop més mediocre periodisme esportiu. Només cal veure com tracten la notícia des de elmundodeportivo.es:

"El cuerpo sin vida del periodista ha sido hallado muerto esta noche en su domicilio de Madrid".

Descansi en pau.

Accés provisional a l'aparcament

2009-10-14T19:29:00.003+02:00

I malgrat que els petits grupets d'universitàries que sortien per l'esquerra feien preveure que ens pocs segons brollarien abundanment cuixes llargues -encara descobertes en aquesta primera quinzena d'octubre de l'estiu del dos mil nou-, melenes llargues i carteres encara més llargues - a la UIC no hi va qualsevol-, aquell home va fer veure que no les volia veure, va mirar endavant i*, entre tanca groga d'obra i tanca groga d'obra, va arribar fins al final.

*desenllaç alternatiu: "...i boom: es va convertir en Chocapic."

Quina utilitat té el carnet de conduir?

2009-10-14T19:23:00.002+02:00

Resultats de l'enquesta

45% Pots sentir l'olor de la gasolinera.
45% Tens un picadero.
45% Pots perdre més punts que l'Espanyol.
36% Hi pots dormir quan surts de festa lluny.
27% Mi gramo de farla, mi nena, mi buga...
18% Pots anunciar al facebook que tens la L.
9% Pots fer trompos.
0% Per res. Renfe o mort.

Joan Pons pornstar

2009-09-25T16:40:00.006+02:00

Va ser fantàstic poder veure El petit de cal Eril a la Plaça del Rei. Va ser fantàstic malgrat l'absència de l'elefant i l'òrgan reproductor aeri. La sensació de descobrir un grup que enfila a la fama quan encara no ho ha fet és un pèl agredolça: quan tothom canti les sargantanes al sol, ja no serà tan especial cantar-ho entre nosaltres. Però si les cançons de sempre no són de dingú, encara menys hi pot haver cap cançó que sigui meva.

Què és imprescindible en un esmorzar?

2009-09-18T19:49:00.002+02:00

Resultats de l'enquesta

80% Suc de fruites.
40% Cafè.
40% Xocolata.
20% Magdalenes.
20% Llet.
20% Ous i bacon.
0% Cereals, torrades, galetes, xurros, un quinto, una mitjana

Referèndum.sí

2009-09-18T19:47:00.001+02:00

Com dormiu?

2009-07-23T21:26:00.001+02:00

Resultats de l'enquesta

42% Molt bé, i tu?
14% Panxa a terra.
14% Cap a l'esquerra.
14% Cap a la dreta.
14% A la tassa del vàter
0% Panxa enlaire.
0% Què és dormir?

Burocràcia

2009-07-23T21:21:00.003+02:00

Burocràcia: conjunt d'activitats realitzades pel personal administratiu dedicades a entorpir la vida dels ciutadans. De-cratos (poder) i buro- (burro): "el poder en mans dels ases"

Foto: típic buròcrata convençut (i català!)

CR94

2009-07-23T21:19:00.006+02:00

El saben aquel que diu que Florentino Pérez fitxa un brasiler, un portuguès i un francès per a espanyolitzar el Madrid? Ai, quina diferència entre un equip que ha guanyat la Champions amb set jugadors del planter al camp i un altre que, del planter, només en té el porter (i perquè no hi ha porters de noranta milions per fitxar).

Celebrities: Michael Jackson

2009-06-30T16:50:00.013+02:00

Si ha un personatge idoni per encetar aquesta mena de nova secció al blog, aquest és Michael Jackson. Vegeu, si no, aquest vídeo de La hora chanante, un dels primers "testimonios". Pocs dies després de la seva mort, encara no se n'ha tret l'entrellat. Se sap que el seu estómac acollia un magnífic cocktail de medicaments i que es trobava en un estat lamentable: pesava 51 quilos, s'havia quedat calb i tenia el cos ple de cops. M'imagino que en els propers dies ens podrem assebentar de què li va passar amb més detalls.

M'interessa més, però, exposar l'evolució de les sensacions que m'ha transmès aquest monstre (en tots els sentits) al llarg dels anys en què hem conincidit en la fabulosa existència humana. Vaig començar a tenir consciència de qui era quan vaig veure una foto seva en una revista, devia tenir uns deu anys. Jo: no pas ell. La foto era posterior al "canvi" i em va espantar. Cara blanca (Iniesta, un aprenent), ulls grans però separats, una espècies de narius enlloc de nas i uns llavis pràcticament inexistents.

El següent fet transcendent de la meva "relació" amb l'artista és ja més proper, quan després d'un reportatge (per no dir un documental) que es va emetre sobre ell un vespre en què jo estava sol a casa, vaig passar una nit horrorosa: mort de por, vaig acabar somniant que m'agafava en braços i m'exhibia des del balcó d'un hotel, tal com va fer amb el seu fill. Des d'aquell moment, i resumint, em va provocar fàstic, por i rebuig.

Mica en mica, però, vaig anar descobrint la seva música i cada cop em molestava més el linxament mediàtic a què el sotmetien arran de la seva "passió" pels nens. L'admiro musicalment i em sembla un personatge excepcional. Suposo que mai se sabrà del cert què va passar amb la seva pell i fins a quin punt són certes les acusacions d'abús de menors. Jo faig valer la presumció d'innocència que mereix. Pel que fa a la cara, m'imagino que la malaltia que patia el va obligar a prendre mesures. I l'assumpte se li devia escapar de les mans. Entre tractaments per la pigmentació, remodelacions nasals i pilots i pilots de líftings i altres tractaments made in Míster Potato, va quedar amb un aspecte monstruós. Un monstre que mai no podré veure en directe. Descana en pau, Jacko!

Per què vols que arribi l'estiu?

2009-06-29T22:20:00.002+02:00

Resultats de l'enquesta

55% Anar a dormir tard.
55% Sortir de festa.
44% Dormir tot el dia.
44% Anar a la platja.
33% Menjar gelats.
33% Anar amb xancletes
11% Tot això es pot fer durant tot l'any.
11% Jo no vull que arribi l'estiu.
0 % Treballar

LA VANGUARDIA censura

2009-06-11T16:18:00.006+02:00

Que La vanguardia és, i ha estat històricament, un diari amb una línia editorial fastigosa és un fet àmpliament conegut per tots i totes. Malgrat això, sempre he pensat que si se sap llegir bé (és a dir, ignorant la propaganda tendenciosa o, almenys, tenint-la en compte), és un diari molt interessant, molt millor que el Psoeriódico, per exemple. Tot això és igual quan estem davant del que m'hi vaig trobar l'altre dia quan me'n va arribar un exemplar a mà. Ja pots estar parlant del diari més prestigiós del món, que quan hi ha una censura flagrant com aquesta, pocs (cap!) peròs hi pot haver.

Resultats oficials (tupinades espanyolistes al marge) de les eleccions al Parlament Europeu del passat diumenge al País Basc:

PNB (CEU) - 207.040
PSOE - 200.249
PP - 115.911
II-SP - 115.281
ARALAR-EA(EP) - 40.963
EB - 13.121
etc.

Resultats publicats per La vanguardia el dilluns passat:

Ja no és només que no parlin d'II en la portada, ni en les primeres pàgines on s'informa de les eleccions, ni en les pàgines on es veu la valoració de cada partit. El que han fet és gravíssim. Han eliminat una candidatura democràtica dels resultats electorals. Com si no hi fos. Com si no existissin els 115.000 vots que han desaparegut misteriosament. Els mateixos que els del PP! Algú es pot imaginar que per casualitat no apareguessin els resultats del PP? No, oi? Doncs els de II, una candidatura democràtica i legal, se'ls han fulminat sense vergonya. Repeteixo, això ja no és ignorar descaradament tot el que tingui a veure amb un determinat partit per qüestions d'interès de qui paga el diari. És molt més greu.
Visca la llibertat d'expressió.

Nothing is gonna be alright, but thank you anyway

2009-06-04T18:59:00.007+02:00

I dreamed of summer sex with you and you whispered in my ear...

La cançó, genial: "Summercat", de Billie the Vision & The Dancers. I mira que és llarg, però te'l miraries una vegada i una altra. A l'altura de la majoria d'anuncis d'Estrella Damm:

Si fossis jo, quins llençols preferiries?

2009-06-01T17:04:00.000+02:00

Resultats de l'enquesta.

33% Els de l'Atèrix i el Barça.
33% No n'hi ha per a majors de 7 anys?
16% Ratlles verdoses.
16% Els dels avions.

El Barça ha guanyat...

2009-06-01T14:13:00.019+02:00

... la Copa perquè, després de molts anys, li ha tornat a donar importància i, amb més o menys suplents al camp, ha jugat cada eliminatòria amb ganes de superar-la i arribar a la final. Pel penal que va parar Pinto i perquè va jugar una final de gran contra un petit que celebrava haver-hi arribat.

... la Lliga perquè ha estat regular i a un gran nivell. No n'hi ha prou amb ser el millor per a guanyar-la. En les dues últimes temporades el Barça ho ha estat i no ha sigut campió. Però aquest any en cada partit ha demostrat que està un parell de graons per sobre del Madrid, a tres o quatre dels altres equips més o menys punters i a una infinitat de la resta. I si a més de les constants golejades a equips menors hi sumem les que han caigut a Madrid, València, Sevilla o Atlètic de Madrid, tenim un campió incontestable. El Barça ha estat superior, regular i encertadíssim en els moments decisius.

... la Champions perquè ha anat a guanyar sense complexos els partits decisius i ha tingut la sort que li ha faltat altres anys. Es va superar la fase prèvia i la lligueta sense problemes i, després d'un empat a Lió, a la tornada el Barça va sortir a atropellar els francesos. I el mateix li va passar al Bayern al Camp Nou, el partit de tornada va ser anecdòtic. Amb el Chelsea es va intentar el mateix, però l'entitat i la por del rival van propiciar un empat a zero que deixava l'eliminatòria totalment oberta. I va ser aquí on la sort es va sumar a l'encert dels jugadors. Valdés va salvar l'insalvable, l'àrbitre es va empassar més d'un penal (però mai cinc o sis com reclamen els anglesos, i després d'haver expulsat Abidal per respirar al costat del rival) i Iniesta va marcar al 93 després que Essien fes un misto en un refús que tothom sabia que acabaria a la graderia. I arriba la final i amb el Manchester assetjant la porteria del Barça durant deu minuts, Eto'o clava la primera que té. Llavors els de Guardiola es van fer amos i senyors del partit, tot s'ha de dir.

El Barça ho ha guanyat tot perquè hi ha hagut una comunió total entre els jugadors i amb l'entrenador. Perquè els cracks han fet de cracks, perquè els que no eren tan cracks ara ja ho són, perquè s'han recuperat jugadors que aparentment no podien aportar res més i per un pilot de motius que, com aquests, mereixerien una anàlisi molt més detallada.

Que fàcil que era que una petita tonteria hagués esguerrat la temporada i que content i joiós que estic que no hagi estat així. Ser del Barça és el millor que hi ha.

Operació rata

2009-05-21T17:42:00.006+02:00

El dimarts 19 de maig del 2008, en un singular pis d'estudiants de la Rambla del Raval de Barcelona, l'Artur va despertar els seus companys, ben entrada la matinada, a cops d'escombra indiscriminats a la seva habitació. Tot cridant, els va informar que tenia una rata a l'habitació. Ells no li van fer gaire cas i van continuar dormint més o menys plàcidament. L'endemà al matí els va explicar més detalladament l'assumpte: tenia un ratolí, Mus musculus (a partir d'ara l'anomenarem "rata" per a facilitar la lectura) d'escassos centímetres de longitud amagat rere una prestatgeria. N'havia acabat taponant les possibles sortides per a poder dormir i deixar-ho pel dia següent, condemnant-se, així, a sentir les esgarrapades que el petit rosegador feia entre prestatgeria i paret. Els tres companys van acordar que s'hi faria alguna cosa. Heus aquí el que es va decidir la matinada del dimecres:

(NOTA: Arran de la impossibilitat de trobar piles per a poder seguir gravant, la continuació de la història haurà de ser, necessàriament, per mitjans únicament escrits.)

Amb el menjador acordonat, l'Artur va procedir a intentar aixecar la prestatgeria. Com que no ho va conseguir, va canviar de tàctica i la va separar de la paret. En el moment que l'aresta enfocada al vídeo va separar-se els primers centímetres, vam poder veure la quantitat de paper que havia quedat a terra, necessari per a realitzar el taponament. Però la sorpresa va arribar mil·lèssimes de segon després, quan vam presenciar com una petita massa grisosa es desprenia de la paret a una altura propera a la vista humana, queia inevitablement avall i quedava esmorteïda a terra gràcies al volum de papers. Havia estat escalant! La rata s'enfilava per la paret per intentar escapar-se! El moment de sorpresa es va quedar en això, en un moment, ja que l'animal, conduït a cops d'escombra, va iniciar el seu camí cap al menjador. Va triar, però, una trajectòria inadequada, ja que es va dirigir amb decisió cap als peus d'un servidor. Amb una barreja de ràbia, fàstic i acte reflex, vaig etzibar-li una puntada de peu que la va enviar de pet a xocar contra la tela del sofà. Ressentida del cop, va sortir d'allà i es va dirigir cap a darrere d'una mena d'armari/calaixos d'uns cinquanta centímetres d'alçada i un parell o tres de metres de llargada, de fusta i vell, a l'altra banda del menjador. Ho va fer mig rodolant, mig caminant, amb un estil que va arrencar tant les rialles com la compassió dels capturadors.

Després de despertar l'ira del tercer company de pis que intentava dormir i no podia a causa del soroll derivat de l'espectacle organitzat, vam decidir que potser no s'havia ficat dintre els armaris, que havíem mogut i tombat diverses vegades, tot fent caure discos, taulons i làmpara, i que calia contemplar altres possibilitats. Vam encertar: en aixecar uns cartrons recolzats a la paret, la rata, que s'hi amagava, es va veure descoberta i va iniciar una nova evasió. Va rodejar un matalàs i una butaca-llit, pensant-se que s'hi podria amagar, però la vam descobrir i no va tenir més remei que acostar-se cap a la zona acordonada, quedant-se així sense gaire marge de maniobra. O això ens pensavem fins que vam descobrir que els taulons que havíem col·locat estratègicament tenien un defecte: el sòcol de la paret provocava una obertura per sobre d'ell mateix (el tauló, és clar, no hi arribava) i si la rata havia escalat tota una paret, superar un sòcol no li va resultar difícil. Previsor de mi, però, m'havia posat a l'altra banda de la tanca i, quan vaig veure que tornava a venir cap als meus peus amb aquella cara de mala llet que feia, vaig repetir el procediment anterior: empalmada amb l'empenya que, sumada a la velocitat que portava el mòbil en direcció contrària al meu peu, va produir un xoc digne d'exercici de física de selectivitat.

L'animal, després de tals cops rebuts, va quedar panxa enlaire i agonitzant. En aquells moments, la qualitat humana que ens caracteritza va despertar una compassió tan gran que vam decidir escurçar-li el patiment col·locant-la dintre d'una palangana (desastre: és la de fregar els plats!) i ruixant-la intensament amb hidròxid de sodi, sosa càustica que teníem al bany com a desembussador. La rata, navegant entre el líquid, ens va saludar per última vegada, movent la poteta tot agraint el nostre gest.
Descansa en pau, petita aventurera grisosa (ara ja lila, a causa de la sosa, però tant li fa). Oi que no hi tornaràs?

El servidor

2009-05-17T23:32:00.007+02:00

Ja no és només que no parli pels descosits, ni tan sols que sigui un home de poques paraules. Dir que li agrada utilitzar tan sols les justes no li acaba de fer precisament justícia, tampoc. Li agrada fer anar només aquelles imprescindibles i de rigor. Aquestes, i només aquestes, les diu amb passió. Però té sempre en compte els que l'envolten i sovint accepta i fins i tot incita converses que van més enllà d'allò eminentment necessari. Triant amb cura, però, cada so que se li escapa, sempre tímid, de la boca entre la barba. Parla més del que voldria per a fer sentir una mica més còmodes als altres. Per a trencar aquest silenci que els resulta tan incòmode. Aquest silenci que per a ell representa, precisament, la comoditat.

Quants llibres llegeixes al dia?

2009-04-28T16:46:00.002+02:00

Resultats de l'enquesta.

33% Què és sheshir?
22% 0.3 periòdic
11% Un
11% Entre 8 i 200.
11% Sóc en Pere Gimferrer.
11% Menys de 0.05

Mama, por!

2009-04-28T16:12:00.006+02:00

Que ve el Chelsea, que ve el Chelsea!

Després de vuit mesos de golejades insultants, pitets que Messi i Iniesta han deixat xops, gols cridats amb tanta força com Eto'o o Henry havien xutat la pilota i de saber que amb Xavi o Piqué al camp quan s'ha fet el primer gol s'ha acabat el patiment, arribem al punt clau de la temporada. Tot el que s'ha fet fins ara no haurà servit de res si no es remata adequadament. Els títols són una condició imprescindible per a què un conjunt brillant de jugadors sigui recordat (i honorat) per a sempre més. Ens esperen tres setmanes vibrants, tres setmanes d'adrenalina al màxim, tres setmanes d'orgull culé o de resignació tribunera.

El primer tram d'aquestes tres setmanes obliga a complir. A acabar el partit d'avui amb avantatge i a no perdre al Bernabéu i a Stamford Bridge. Una setmana de reafirmar-se en tot el que ha estat el Barça aquesta temporada. O no. A algú li importa el bon joc i la descarada superioritat en aquests tres partits? No cal, aquesta setmana no cal. A l'equip li perdonarem de bon gust que s'oblidi una mica de l'espectacle i es centri en els resultats (que sempre he pensat que per si sols són poden ser un espectacle millor que cap altre). I a gaudir. Estant a la final de la Champions i de la Copa i amb almenys quatre punts d'avantatge al capdavant de la Lliga no es pot fer altra cosa. Guanyar-ho tot seria orgàsmic, com a mínim. Des del Manchester el 1.999 (sí, la final de la Champions al Camp Nou) que ningú ha aconseguit el triplet. Deu anys després aquest Barça, el millor que jo hagi pogut veure mai, té l'oportunitat de tornar-hi. De gravar per sempre el nom d'aquests jugadors en la història del futbol i d'aconseguir que arreu del món tothom sàpiga que hi ha un equip que juga a futbol com els àngels.

Però ai, que ve Drogba. I Anelka i Lampard. I Ballack i Essien. I dissabte ens trobarem amb Lass, Higuaín (l'home miracle) i possiblement Robben. Ai, que no està tot tan clar. Que això fa més por que una pedregada. Ai, que se n'anirà tot en orris. Fastigosa desconfiança culé! Són ells els que han de tenir por, home! Aquest equip és capaç de passar per sobre de qualsevol i ho ha demostrat. Chelsea i Madrid no han de ser cap mena d'excepció. Però ai, que ve el Chelsea. Us imagineu que ho perdem tot? Que acabem la temporada en blanc, o amb la trista Copa del Rei? Us ho imagineu? Que injust que és el futbol en la seva essència. Aquest equip sovint intractable i majestuosament superior a qualsevol altre, acabant la temporada en blanc. Què cony!? Confiança i ànims, home.

Sí, però ve el Chelsea. Argh, Joan Gaspart s'havia de prendre pastilles (encara li deu passar) per a poder veure el Barça, però és que a mi d'aquí a una estona se m'enduran a l'hospital si ningú em distreu una mica. The Show Must Go On.

Història de Catalunya (IV) – Els reis catòlics, la guerra dels segadors i el decret de nova planta (1462-1714)

2009-03-05T13:22:00.003+01:00

Isabel i Ferran

Necessitàvem aliats. No podíem gestionar tots sols tot el que era nostre, l’economia era pròxima a la fallida i els francesos amenaçaven constantment. Es per això que amb el casament de Ferran II el Catòlic amb la infanta Isabel de Castella el 1469, els dos regnes es van unir. Acostumats com estàvem a tenir reis no catalans en la Corona d’Aragó, i encara més a partir de Ferran I i el compromís de Casp, ja no ens feia res que el nostre rei no només ho fos nostre, sinó també de Castella. A més, totes les institucions catalanes es van conservar i el rei va jurar les constitucions de la Corona d’Aragó. És a dir, que per molt que ens ho refreguin els amants de la unitat d’Espanya, en aquell moment no hi va haver cap pas definitiu: Catalunya va seguir sent pràcticament el mateix que fins llavors. El que no vam poder evitar va ser que la cort reial i la noblesa marxessin a Madrid i Barcelona deixés de ser el rovell de l’ou. Ferran i Isabel (tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando) van començar el regnat d’allò més bé. Primer amb la finalització de la reconquesta i, més tard, amb el descobriment d’Amèrica (on als catalans no ens van deixar participar, ni vam voler, ni hauríem pogut). Espanya (digueu-ne com vulgueu) va esdevenir un gran Imperi. Érem (o eren) amos de mig món i sobresortien nomes com Almagro, Velázquez o santa Teresa de Jesús (en canvi, a Catalunya es tenia –i es té- admiració per als bandolers Serrallonga i Rocaguinarda). En canvi, a Catalunya hi havia una notable decadència, exceptuant el camp econòmic, on mica en mica ens anàvem recuperant. La inquisició (que es va aplicar sense miraments a Catalunya) i el progressiu centralisme eren una de les preocupacions que treien la son als nostres avantpassats. Això mentre l’Imperi tenia èxit. Però mica en mica es va anar esvaint tot el que s’havia forjat. Espanya estava en crisi, l’aventura imperialista passava factura. Es va voler fer pagar a tothom, el que va ser cosa de pocs. Si no ens van voler per anar a Amèrica, per què havíem de pagar els plats trencats?

Els segadors

A Europa tothom volia tenir el seu Estat poderós, la qual cosa va dur el vell continent a la guerra dels Trenta Anys. Aquí s’havia acabat l’època de vaques grasses i el comte-duc d’Olivares volia fer pagar a tots els regnes espanyols la crisi provocada per la reducció de capital provinent d’Amèrica. A Catalunya, el descontentament amb Espanya era nacional, però al mateix temps social. Les batusses van començar pels conflictes exteriors que tenia Espanya. Es va entrar en guerra amb França i Olivares va portar la batalla als Pirineus, on els catalans havien d’acollir i mantenir els soldats obligatòriament. I no només això: els hostes feien el brètol, robaven i s’aprofitaven de les filles dels masos (“davant de les seves mares, deshonraven les donzelles”). Hi va haver una forta oposició als allotjaments i el dia 7 de juny de 1640, en Corpus de Sang, els segadors van organitzar la seva revolta a Barcelona enmig de crits de “Visca la terra i mori el mal govern”. Sembla ser que la cosa va anar més enllà del que s’havia previst. Hi havia confusió sobre què s’havia de fer a partir d’ara, però Pau Claris, (imatge) president de la Generalitat va optar per la ruptura política amb Madrid, veient l’alt suport popular que tenia la revolta. València i Aragó van donar suport al rei Felip IV i Claris va demanar ajuda a França (sols no podíem fer res). Lluís XIII va ser proclamat comte de Barcelona i les tropes francocatalanes van derrotar l’exèrcit castellà en la batalla de Montjuïc. L’aventura amb els francesos, però, no va ser gaire satisfactòria. La desaparició de la frontera va perjudicar el comerç català i els soldats francesos no eren menys brètols que els espanyols. A Madrid estaven dessagnats per la guerra i, havent perdut Portugal, estaven disposats a entendre’s amb els catalans. Amb la mort de Pau Claris i la destitució d’Olivares tot va ser més fàcil i a mesura que els francesos anaven perdent l’interès, s’anava acostant la reconciliació amb Espanya. Finalment, Felip IV va decretar un perdó general i va jurar respecte per a les constitucions del país. Ens hauríem quedat igual que abans si no fos perquè els espavilats dels francesos van deixar tropes al Rosselló i la Cerdanya i van exigir l’annexió d’aquest comtats catalans. El govern no s’hi va poder oposar i la Catalunya Nord va ser, des de llavors, francesa, en el que es coneix com el tractat dels Pirineus. En aquells moments ens vam oblidar de la independència i ens vam dedicar a la construcció d’un nou model d’Estat espanyol, respectuós amb nosaltres.

L’11 de setembre

El 1665 va pujar al tron el cèlebre Carles II, el Hechizado, raquític i retardat mental. Evidentment, no va qüestionar les constitucions catalanes. La nostra economia progressava, en contrast amb la davallada de Castella. Però ben aviat hi va tornar a haver enrenou. Carles II era impotent i, per tant, no podia engendrar un hereu al tron: es veia a venir una guerra successòria. Quan va morir, les seves dues germanes estaven emparentades, respectivament, amb els borbons francesos i amb els àustries. Carles II s’havia decantat pel borbó, però a tot Europa horroritzava la idea que França i Espanya estiguessin governades per la mateixa família, de manera que van donar suport a l’Arxiduc Carles. Felip V, però, ja va començar a governar. Tot i això, els catalans n’estàvem ben tips dels francesos, i no ens feien gens de gràcia els aires de centralisme que portava el nou rei. Per això, la Generalitat es va incorporar a l’aliança europea, la qual cosa semblava, a més, apostar a cavall guanyador. L’arxiduc Carles va entrar triomfalment a Barcelona i va arrossegar tota la Corona d’Aragó al seu costat. Va arribar a entrar a Madrid, però per la seva part, Felip V va conquerir Aragó i València (en la batalla d’Almansa, 300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència). Va suprimir totes les institucions autònomes, la qual cosa ens va fer veure que si perdíem, ens quedaríem sense res. De moment, podíem estar més o menys tranquils, tenint el suport de l’aliança. Però les coses es van capgirar: va morir l’emperador d’Àustria i l’arxiduc Carles en va heretar el tron. Un únic monarca per a Espanya i l’Imperi central no interessava. L’aliança es va trencar i Carles va marxar i no va tornar mai més. Van començar les negociacions d’Utrecht, on les potències aliades van acceptar que Felip V retingués el tron a canvi de cedir Nàpols i les illes italianes (l’antic Imperi mediterrani català) i Flandes. Mentrestant, les tropes filipistes ja havien ocupat gairebé tot Catalunya. La resistència catalana va causar commoció a tot Europa. Quan a Barcelona tot semblava perdut, el conseller en cap Rafael de Casanova, va aparèixer al mig del combat. Va quedar ferit, però va fer que la resistència aguantés unes hores més. Finalment, la ciutat es va rendir. La Generalitat, les Corts i el Consell de Cent es van suprimir, i l’autoritat va passar a mans castellanes. No hi va haver perdó per als vençuts i hi va haver una gran repressió. Es va crear la Ciutadella, es van tancar les Universitats i es va aprovar el Decret de Nova Planta. La màxima autoritat va passar a ser la Real Audiencia i els alts càrrecs van passar a ser majoritàriament castellans. El català va ser relegat a l’àmbit domèstic. No era pas una normativa centralista i prou. Era una peça més d’un engranatge repressiu que pretenia castellanitzar la població amb “las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”.

Història de Catalunya (III) – La Corona d’Aragó, l’Imperi i la crisi. (1137-1462).

2009-02-12T21:39:00.003+01:00

La Corona d’Aragó

Ens trobàvem amb Ramon Berenguer IV, que va heretar del seu pare una situació esplèndida econòmicament. A l’Aragó, vivien temps tensos amb la mort del rei Alfons el Bataller. El nou rei Ramir, que era monjo, ho va voler arreglar ràpidament, i va prometre la seva filla Peronella amb Ramon Berenguer, entregant-li així el seu reialme. A Catalunya li convenia tenir un aliat que el separava geogràficament de la potent Castella i a Aragó li proporcionava una sortida al mar. Es va formalitzar el 1137 i se’ va dir Corona d’Aragó perquè ells eren un reialme i nosaltres no, però el pes el va portar Catalunya. Cada país, però, va mantenir les seves pròpies corts. Encara amb Ramon Berenguer IV, es va acabar la reconquesta, i es va pactar amb Castella que la Corona d’Aragó es fes amb tota la costa fins a Múrcia, a més d’haver recuperat Saragossa, envaïda per Castella. Durant el regnat de Pere el Catòlic, vam perdre el Llenguadoc i la Provença (una llàstima, ja que les relacions eren molt bones): eren territori càtar, i els francesos van apuntar-se al tren del Papa i van deixar les terres potes enlaire. A més això era un dilema per al rei: defensar la seva terra (i als heretges) o els catòlics (i anar en contra del seu poble). A partir de llavors, ens vam haver d’oblidar de la idea de crear una potència a banda i banda dels Pirineus (tot i que no va ser fins més tard que Jaume I va acordar renunciar a les terres que es van perdre a canvi que els francs s’oblidessin de tots els comtats catalans que, encara que semblava que ningú se’n recordés, en el seu moment van pertànyer a Carlemany). El rei va morir en la batalla, després d’haver deixat el país en un estat no massa esperançador. Per sort, el seu successor no va ser un qualsevol.

Jaume I

Fill d’un pare esbojarrat i d’una mare que no era estimada (ni gairebé mirada) pel seu marit, Jaume I va passar els primers anys de la seva custodiat pels enemics del seu pare, com a penyora, fins que va ser retornat als nobles catalans a partir del testament de sa mare. Aquesta dura infantesa el va marcar per a tota la vida. Per començar, va conquerir Mallorca (ell i els catalans, no pas així els aragonesos) i la va repoblar amb gent de l’Empordà, la qual cosa va fer que a l’illa es parlés amb l’article salat. També va concloure la reconquesta de València (aquest cop amb els aragonesos) i la va convertir, igual que Mallorca, en un regne, unit a Catalunya i Aragó en una mena de règim federal. Va ser un rei valent i coratjós, “vencedor de tres reis però vençut per una dona” i ens va deixar un país en un gran moment social, comercial, cultural i comercial. Érem una gran civilització. L’hereu va ser Pere el Gran, que va obligar el seu germà jurar-li vassallatge per així reunificar els territoris separats per l’herència, i va conquerir Sicília. Quan regnava Jaume II ja ens vam fer amb Còrsega i Sardenya i vam recuperar Sicília, perduda en el pacte per aconseguir les dues primeres amb el Papa. Fins i tot, amb la Venjança Catalana dels Almogàvers contra els grecs (després d’haver-los expulsat els turcs i d’haver rebut les gràcies en forma d’assassinat de Roger de Flor) es va arribar a parlar català a Atenes. Érem un Imperi. Presents a tota la mediterrània i amb una demografia que anava a més: a Catalunya ja érem 500.000.

La crisi

Tot s’acaba, i Pere el Cerimoniós va començar a patir la caiguda d’aquest Imperi. Tenia feina guerrejant en la defensa dels territoris de la Corona, i érem odiats per tothom, com a magistrals dolents de la peli. Hi havia crisi, que van mig pagar els nobles a canvi de participar més en la vida política (el pactisme, vaja). Després de Pere III van arribar Joan I, bon caçador però mal monarca, i Martí l’Humà, humanista (sí? de debò?) però incapaç de tenir fills. Va morir sense descendència i això va significar la fi de cinc segles de govern dels successors de Guifré el Pelós. Ens trobem amb una societat amb una població minvada per la pesta i mal avinguda: cadascú (noblesa, església, pagesos i burgesia) volia escombrar cap a casa. Aragó i València, per la seva part, no anaven tan malament com Catalunya, dintre de tot. Això va dificultar que el Comte d’Urgell (català i descendent directe dels reis d’Aragó) fos elegit el successor, i van aparèixer altres candidats. Entre ells Ferran d’Antequera, membre de la família reial de Castella, després de l’assassinat per part dels urgellistes aragonesos d’un arquebisbe que apostava per un altre candidat. I mentre aquí miràvem els núvols, a Aragó es va escollir un consell de nou compromissaris (tres de cada regne, però tendenciosament) que van escollir amb claredat a Ferran I. Va arribar amb consellers castellans i se les va tenir amb el Consell de Cent, però a partir d’aquí, es va adaptar a la manera de fer catalana, va enfortir el pactisme i va posar atenció al que passava a la mediterrània. El seu successor, Alfons el Magnànim, va decidir despreocupar-se una mica (molt) poc dels temes importants del país i es va embrancar a guerrejar per Nàpols, sobretot. Va arribar a quedar-s’hi i a convertir-la en capital de l’Imperi. El seu successor, Joan II, va heretar tots els problemes que no havia solucionat el seu pare i es va veure evocat a una guerra: la pagesia i les classes mitges urbanes (favorables al rei) contra els terratinents, els burgesos i l’església (més favorables al fill del rei, el príncep de Viana). Joan II va acabar sent vencedor de la guerra i tot va quedar com abans, però potes enlaire. Ens va deixar un rei enfrontat amb la Generalitat (fundada l’any 1359) i un futur previsible, com veurem.

Història de Catalunya (II) – Els bàrbars, els moros i Guifré el Pelós (476-1137).

2009-02-03T20:08:00.005+01:00

La persecució dels cristians per part de jueus i romans els va afavorir: es van haver de dispersar. Així és com van arribar a Catalunya. L’imperi va acabar adoptant el cristianisme fent bona aquella dita de “si no pots amb l’enemic, uneix-te a ell”. Els cristians van esdevenir l’elit política i cultural. Aquest poder de l’església va fer que la caiguda de l’imperi no fos un desastre absolut. A més, va facilitar la integració dels visigots, que també eren cristians.

Euric

El rei Euric va conquerir la província de Tarragona a finals del segle V. Amb capital a Tolosa, tenia al cap formar un regne transpirinenc. Però els francs el van fer retrocedir i va situar la seva capital a Barcelona, fins que els visigots es van fer amb tota Hispània i van fer capital Toledo. Barcelona, però, va recuperar protagonisme quan, el 673, el general Paulus es va aixecar en armes per a crear un regne pirinenc al marge de la monarquia de Toledo, sent aquest, el primer conflicte en la història entre el centre de la península i la perifèria. La revolta va fracassar, però va evidenciar que el regne visigot estava, ja, en hores baixes. Els següents anys van estar plens de conflictes que van donar pas a una època de convivència entre la barreja demogràfica.

Els moros

L’islam, al contrari que el cristianisme, era una religió molt polititzada. Els àrabs van fundar la civilització més important del moment i la van estendre per tot el nord d’Àfrica. Fins que van creuar l’estret i van arribar a situar la frontera al riu Llobregat (al mapa hi podem veure l'extensió del califat de Còrdova). Van imposar un règim tolerant amb cristians i jueus i ens van mostrar la seva superioritat tècnica: paper, ceràmica, productes químics, indústria de seda i cotó, la brúixola, la numeració que tenim actualment, substituint la romana. etc. Però sobretot van aportar novetats en l’agricultura. En definitiva, ens van oferir grans avenços fins la seva decadència: el 1035, el califat de Còrdova es va desmembrar en nuclis separats, els regnes de taifes. Tortosa (punt fort del nord de l’antic califat) i Lleida es van transformar en capitals independents.

Abans de la caiguda islàmica, però, la Catalunya Vella (del Llobregat en amunt) era una societat feudal, cristiana i guerrera, que estava aprenent a conviure amb els francs, que tenien un estat sòlid i un exèrcit poderós. Com era previsible, van conquerir Catalunya, convertint-la en la marca hispànica. El gran imperi de Carlemany, però, va quedar en un no-res a mesura que s’anaven repartint les herències. Catalunya va quedar dividida en comtats, que admetien l’autoritat de Barcelona i rebutjaven el poder franc. Així, apareixen trets diferencials (la llengua catalana ja existia oralment al segle X) que fan que hi hagi una primera consciència col·lectiva pròpia.

Guifré

És en aquells moments quan apareix Guifré el Pelós, procedent de la casa reial de Carcassona. El van nomenar comte d’Urgell i la Cerdanya i li van cedir, després, els comtats de Barcelona, Girona i Osona, de manera que va ser el nostre primer governant únic i va protagonitzar la llegenda (sí, llegenda) de les quatre barres (representada en la imatge de la dreta). El seu nét, Borrell II, es va apoderar de tot el patrimoni del seu avi, que s’havia disgregat en la família per l’herència. En ser atacat pels àrabs, va demanar ajuda al rei franc i, com que aquest no li va fer cas, li va retirar el vassallatge. Els comtats catalans van dependre només d’ells mateixos, en el que és el naixement polític de Catalunya, l’any 988.

Aquesta nova Catalunya va viure el moment més dur del règim feudal. Els senyors explotaven els pagesos amb càrregues i obligacions: els mals usos. L’Abat Oliba, a més, va haver d’impulsar les assemblees de Pau i Treva de Déu, per mediar en les lluites dels senyors que, quan no es trobaven enfeinats oprimint pagesos, es dedicaven a barallar-se entre ells. El comte Ramon Berenguer I va tenir un gran èxit en aconseguir calmar la situació, i no només això: els sarraïns van cedir Balaguer i Tarragona (al sud) i, per via matrimonial, es va quedar el comtat de Carcassona (al nord).

Berenguers i Ramons

Entrem en un dels episodis més freaks de la història de Catalunya. Ple de noms poc originals i amb esposes tossudes. Sembla fruit d’un guió escrit en plena borratxera, però no, és totalment cert. Ens trobàvem amb Ramon Berenguer I, fill de Berenguer Ramon I, al seu temps fill de Ramon Borrell, fill de Borrell II, per enllaçar amb l’últim comte que havia sortit. Dit del revés (o sigui, del dret): Borrell II, Ramon Borrell, Berenguer Ramon I i Ramon Berenguer I. Aquest últim va tenir bessons i els va posar, Ramon Berenguer i Berenguer Ramon. El primer, va ser compte: Ramon Berenguer II. Va tenir un fill: Ramon Berenguer III. I aquest, un altre fill: Ramon Berenguer IV. Però la conyeta no s’acabava aquí, sinó que s’hi van afegir les respectives esposes. Ja no pels noms (gràcies): hi havia un cert paral·lelisme entre elles. Vegem-ho pam a pam. Ramon Borrell es va casar amb Ermessenda de Carcassona. Des que va arribar a Barcelona, va començar a participar en tasques de govern, fins el punt que molt documents de l’època estaven firmats per tots dos. Quan Ramon Borrell va morir, Ermessenda va agafar la regència i va preparar l’arribada del nou comte: el seu fill Berenguer Ramon. Però espavilada d’ella, no li va cedir l’herència paterna, no fos cas que l’apartés del poder. El fill, seguint exemple del seu pare, va acostar la seva dona, Sança de Castella, a les tasques de govern. Però Ermessenda no li ho va posar fàcil: si era una esposa i una mare difícil, també podia ser una sogra complicada. Berenguer Ramon I va morir jove i Ermessenda, encara en plena forma, va tornar a tutelar l’arribada d’un nou comte: el seu nét, Ramon Berenguer I, el que ha aparegut abans al text. L’àvia, encara va tenir temps d’oposar-se al seu matrimoni amb Almodis de la Marca, abans de morir. La nova comtessa, però, no es va quedar enrere. Després de donar dos bessons al compte (Ramon Berenguer i Berenguer Ramon), va fer les seves gestions perquè tots dos heretessin el comtat, la qual cosa va enfurismar el fill que tenia amb un anterior matrimoni, Pere Ramon, que la va acabar matant. Quan el pare es va morir, Ramon Berenguer II va ser el nou comte. Pocs anys després, però, el van trobar mort i Berenguer Ramon va pagar els plats trencats (que amb tota probabilitat havia trencat ell, de fet). La noblesa el va obligar a cedir el poder que tant desitjava al fill del seu germà mort, Ramon Berenguer III. Amb aquest comte, Catalunya va anar avançant amb pas ferm i, en alguns documents de l’època, ja va començar a aparèixer el nom de Catalònia. El català era més present que mai, l’economia anava bé, el comerç rutllava i, a falta de l’impuls definitiu amb Ramon Berenguer IV, Catalunya ja era una realitat.

Història de Catalunya (I) – Des de fa molts i molts anys fins la romanització (476).

2009-02-03T15:33:00.003+01:00

Els primers autòctons

S’ha trobat una mandíbula catalana de fa 450.000 anys al Rosselló. A part de ser una de les més velles d’Europa, demostra (més o menys) que els catalans vam néixer allà i no pas a cap altre lloc. Fa uns 50.000 anys va aparèixer l’homo erectus i, encara més tard, el sàpiens. Vam començar a parlar i a dibuixar escenes de cacera, activitat molt important de l’època, que va impulsar la cerca compulsiva del sílex. Però ens vam modernitzar i, amb el neolític (5.000 aC), va aparèixer l’agricultura i la ramaderia i cada tribu es va començar a establir a un indret determinat. És llavors quan apareix el culte als morts i a la fertilitat, que tots els llibre i textos d’història consideren molt important, de manera que ho incloc en aquest resum. Arriba l’edat de bronze (1.500 aC) i la del ferro (500-100 aC) i ens comencem a quedar enrere tecnològicament, lluny de les piràmides d’Egipte i els càlculs de Pitàgores. Això sí, es comencen a formar petits poblats arreu de Catalunya que, amb el temps, es van estructurant. I apareix el comerç, personificat en individus que es dedicaven a anar de poble en poble oferint els seus productes. En aquells temps, a més, vam rebre la primera onada migratòria: eren els celtes, que adornats amb tot el seu folklore, es van fer amics dels primitius bascos als Pirineus.

Els grecs

Al segle VI aC, ens vam obrir al Mediterrani, amb l’ajuda inestimable de grecs i fenicis. Els grecs, molt avançats, viatjaven per mar no pas amb ànim imperialista, sinó amb voluntat comercial. Ens van portar la vinya, l’olivera, el vi, el gra i, per primer cop, l’ús de la moneda. L’impuls del comerç i la revifalla industrial amb el ferro, van portar una societat oberta i urbana. La barreja entre indígenes, grecs i fenicis va originar el que es coneix com a cultura ibèrica, amb l’aparició, fins i tot d’una llengua nova, que al territori que actualment ocupen Catalunya, el País Valencià i la Provença, s’escrivia diferent: d’esquerra a dreta.

Romans i d’altres.

Mentre passava tot això, al centre d’Itàlia s’havia fundat la ciutat de Roma. Van copiar els grecs en tot allò que consideraven superflu: art, filosofia i religió. En canvi, tenien talent en l’organització política i econòmica. A més, tenien un bon exercit, que els va permetre conquerir i ocupar tot el Mediterrani, en un imperi colonialista que, això sí, va aportar ordre social i polític, una estructura geogràfica i un idioma comú: el llatí.

Durant la guerra contra els cartaginesos (amb Hanníbal i els seus elefants al capdavant), els romans van apoderar-se militarment de Tarragona, atacant així la rereguarda dels cartaginesos, que ja havien arribat a Itàlia havent travessat Catalunya. Hi va haver batalles a les terres de ponent i, quan la cosa es va acabar, va començar la guerra civil entre Juli Cèsar i Pompeu, que volien ser els amos en solitari, davant la crisi de la república. Va ser així, amb la victòria del Cèsar, que va començar de debò l’imperi. Més tard, Octavi August va assolir el poder i, en una aventura cap al Cantàbric, va emmalaltir a mig camí, i es va instal·lar a Tarragona, convertint-la en la capital de l’imperi. A més, va fundar Barcino, que en aquell moment només va ser una petita vila de comarques.

La Pax romana es va acabar a mitjans del segle II dC amb les primeres incursions bàrbares. I el 415, els visigots no només van visitar l’imperi, sinó que s’hi van instal·lar: a Barcelona, que per primera vegada va ser capital d’alguna cosa. Els romans, per evitar que l’excursió anés més enllà, van pactar el casament del rei visigot Ataülf amb la filla de l’emperador romà Honori: Gal·la Placídia. Però els ultres visigots no volien saber res de romans i la van fer tornar a casa (ara la recordem en forma de plaça, a la foto), matant, de pas, el seu rei. Després d’això, els visigots no es van moure d’allà, sobretot després de la caiguda de l’imperi, però es van adaptar a tot el que la civilització romana havia implantat a Catalunya durant sis segles. La religió romana era l’oficial, fins que l’imperi va adoptar el cristianisme. Es va imposar el dret romà, precursor del dret civil català actual. L’estructura territorial es basava en les colònies i vies de comunicació romanes. Aquest fenomen es coneix com la romanització. El llatí era la llengua de tot l’imperi, però els indígenes no van abandonar la seva parla. I aquesta barreja lingüística (amb la participació del basc, que va ser present al Pallars fins l’any 1.000) va descompondre el llatí en un poti poti que, més tard, es va convertir en la llengua catalana.

Resum d’”Història de Catalunya (modèstia a part)” (modèstia a part)

2009-02-03T15:28:00.001+01:00

Aquest dies m’he llegit aquest llibre d’en Toni Soler. Són 242 pàgines (i molts segles) d’història ben explicada. Amb humor, però no pas de broma. M’ha agradat. Però si dos dies després d’acabar-lo m’haguessin preguntat què era la guerra dels Segadors, hauria cridat “Visca la terra i mori el mal govern!” i hauria sortit corrents. Així que, davant la meva minsa “memòria històrica”, he decidit que resumiré el llibre. Sense poder-hi incloure ni la conyeta de l’autor ni la totalitat de les batalletes dels nostres avantpassats, però ja farà el fet. Per a mi, per a poder-ho consultar sempre que noti un buit mental. Però ja que tinc un blog...

Què en penses del facebook?

2009-02-03T15:25:00.002+01:00

Resultats de l'enquesta:

57% Una manera com una altra de perdre el temps.
28% Ui, hi tinc molts amics!
14% Un què, un carnet?
0% A mi no m'enganyareu pas!

Properament, una de nova.

El retorn d'Acebes

2009-01-16T13:05:00.005+01:00

Aprofitant que s'ha acabat el controvertit "Vinagre" sembla que Bruno Oro pot tornar a Polònia. De moment, ahir vam poder presenciar el retorn d'Ángel "goldeseñor" Acebes.

Afegeixo també l'Osasuna-Barça des de la banqueta del Crackòvia i un Zàpping descollonant de l'APM?.

Una bona obra

2009-01-15T19:01:00.008+01:00

Dimarts a la tard vaig acabar l'últim examen. Vam sortir contingudament eufòrics (alguns més que els altres, amb una alegria inversament proporcional al nombre d'exàmens que ens quedaven). A l'entrada de metro de Zona Universitària ens vam trobar uns guiris que ens van demanar on es podien connectar a internet. Els vam dir que a la faucltat n'hi havia però l'home va entendre que era per als estudiants. Ens van dir que buscaven un hotel a "Plaza real". Hauria estat bé informar-se'n abans d'haver arribat, s'haurien estalviat confondre plaça amb palau. Els vaig dir que ens podien acompanyar al metro. Vam baixar a Liceu i els vaig convidar a seguir-me. Total, no hi ha massa diferència entre parar a Paral·lel o a Liceu, si he d'acabar anant entremig de les dues parades. Amb un regle d'un metre a la mà, la carpeta a l'altra i el meu anglès limitadet de 2n de batxillerat, els vaig convèncer d'anar fins a la plaça, en contra de buscar un lloc amb connexió a Internet per a investigar una mica més, com volien ells.

Vam arribar-hi i, mentre despatxaven els caçaguiris dels restaurants, una parella que voltàven per allà els van acabar d'ajudar a trobar l'hotel, que per cert ells no sabien ni com es deia. "Thanks a lot for no sé què més va afegir" i ells cap a la cantonada de la Plaça i jo cap al pis a descansar, havent acabat exàmens. Però jo ja vaig fer la meva acció del dia i en vaig estar molt orgullós. Em va quedar pendent preguntar-los d'on eren, però diria que entre els paperots que tenia vaig poder llegir "Brazil" en un moment.

Passen els Reis

2009-01-05T20:45:00.003+01:00

La crisi a arribat a can Reis Mags. Només el negre, famós per la seva generositat, ha llançat un nombre acceptable de caramels, i gràcies. On altres anys es veien els patges omplint-se la mà a més no poder i llençar-ne un bon grapat, aquest any, es podien observar caramels que queien de tres en tres, com a màxim. Això si no queien amb mala llet, a més a més, no gaire dolçament. Això si podies arribar a veure algun llançament, que no sé si és que feia molt fred o què, però mai havia vist tantes mans dins les butxaques (de fet ignorava que en tinguessin) sobre les carrosses. Diuen que l'any que ve es plantegen vendre'ls a dos euros la bosseta, per pagar el carburant, que les carrosses no avancen soletes.

Arriba el dos mil nou

2009-01-02T20:55:00.001+01:00

Queda pendent un balanç del 2008.
Un altre dia, eh?
Ah, i feliç 2011! Que em sembla que vénen un parell d'anys durillos.

Hores d'estudi

2008-11-09T13:46:00.003+01:00

Examen de matemàtiques a la vista.
Estudiar és de covards.
No fer-ho és d'una inconsciència terrible.
Segur que s'ha de trobar el terme mig.
Quedar per estudiar amb uns companys el dia abans de l'examen a les 15.30 i estar-ho fent fins les 07.00 del matí parant només per a sopar i per a dormir dues horetes, de 03.00 a 05.00 en dues butaques de costat simulant un sofà, en un sac de dormir i vestit, segur que no és el terme mig.

100.000

2008-08-06T14:01:00.005+02:00

He superat les 100.000 visites als meus vídeos al youtube.
Concretament, han estat visitats 101.386 vegades.

Tot va començar amb els vídeos que vaig gravar al Gamper 06. Em va fer il·lusió penjar-los, especialment aquest. A partir d'aquí, en van arribar del Catalunya-Euskadi, del programa de ràdio, de concerts, de frikades vàries i, recentment, del viatge a Mallorca i l'aventura a Sant Antolí. No m'hauria imaginat mai que arribaria a tenir tantes visites, ni tan sols tants vídeos penjats (n'hi ha 74 de públics).
Moltes gràcies a tots els que els heu visitat alguna vegada perquè, tot i ser una tonteria, sempre fa certa gràcia i il·lusió.

Arriba la festa major

2008-07-31T13:02:00.004+02:00

Ja la tenim aquí!

Visita la web de la Festa Major Jove 08

Kaotiko al Spigarock 08

2008-07-22T14:47:00.003+02:00

Aquests són els 5 vídeos que vaig fer durant el concert de Kaotiko dissabte passat.

(Per cert, he posat "al Spigarock" perquè tinc entès que en català no s'apostrofen les paraules que comencen en consonant, encara que ho acabis pronunciant amb una vocal al davant, però realment fa una mica de mal d'ulls. Algú m'ho podria aclarir?)

Spigarock 08 a Sant Antolí

2008-07-21T22:54:00.006+02:00

És previ a l'obertura d'aquest blog, però és imprescindible fer-ne esment. Entre altres coses, perquè un petit trosset de l'aventura dóna nom -i capçalera- a aquest espai.

Era dissabte a la tarda. Després d'arribar amb presses (i un pèl tard) a Vic, vam marxar amb la Mireia i en Santi cap a Barcelona. Vam passar l'estona per allà, vam fracassar en l'intent de retrobar-nos amb el germà d'en Nando, i vam enfilar cap a Maria Cristina, on ens vam trobar amb la Laura i la Núria. Havent passat pel Corte Inglés, ens vam disposar a trobar el bus. Ens va costar prou. Tant trobar-lo com pagar-lo. Vam baixar a la parada d'Hostalets de Cervera, amb camps a un cantó (el que vam veure només baixar) i poble a l'altre (el que ens va tranquilitzar després). Ens vam trobar amb l'Edu, que portava entrepans i fantes per tots. Vam començar a inverstigar, ja que trobar la zona del concert havia estat massa senzill. Ens vam asseure prop d'una església i vam fer coneixenses, tot tocant la guitarra. Vam continuar caminant, fins arribar a una altra església (pensàvem que era un cementiri, de fet) amb una casa abandonada (?) davant. Vam recrear-nos una estona en el cangueli de la situació i vam acabar tornant a la plaça d'abans, a contornitzar-nos. Quan va ser l'hora, vam anar cap al concert.

Allà, després de tornar a fora a acabar-nos el beure, ens vam fer aquesta foto amb en Josep Nadal, el cantant de La gossa sorda. Recordo que li vaig dir "Ens podem fer una foto amb tu?" i va contestar alguna cosa incomprensible, però no es va moure i va deixar que s'acostés tota la tropa sentint els meus crits. Va començar Kaotiko i, amb ells, almenys per mi, el concert (els grups d'abans els havíem ignorat). Van tocar més cançons antigues de les que em pensava. En properes entrades, podreu veure els vídeos. Va acabar el mol bon concert de Kaotiko i va començar la Gossa, amb nosaltres a primera fila. Van intentar començar molt forts, però se'ls veia amb poca trempera. Van anar de menys a més. En acabar el concert, vam fer valoracions una estona a fora, fins que ens van venir a buscar els adorables pares de l'Edu. Ens van portar a Vallbona, em vaig treure les lents i injectar un got de llet, i vam agafar el tren cap a Plaça Espanya. Metro fins a Plaça Catalunya i vallesenques cap a Terrassa i osonencs cap a Vic. Vaig dormir d'11 a 13 i a la tarda a treballar, però es va aguantar.

El que s'ha de fer per veure la Gossa, realment :)

Obertura

2008-07-21T21:06:00.003+02:00

Després d'un any i dotze dies de l'obertura del meu primer blog, ara obro el tercer. La intenció és que tingui vida i sigui públic del tot.

"Oh, mira aquesta foto! Em faria un blog només per posar-la de capçalera."